Els malsons -els dolents i els pitjors- solen abolir el temps. Encara sota l’impacte emocional de la ciutat ferida, de l’hybris de la brutalitat nihilista, de l’evidència de la fragilitat que som i sovint oblidem, i del foc creuat de retrotopies polítiques que creuen en un passat fortificat que no tornarà, costa d’escriure. Fins i tot és possible que sigui millor emmudir solidàriament -un silenci eixordador i col·lectiu, resistent i indomable- per fer costat a les víctimes fins que el dolor deixi pas al dol i puguem reprendre, tocats i traumatitzats, les nostres vides compartides.